(Falla Ciril Amorós- Comte Salvatierra, llibret 2010 )Con permiso del autor, Vicente Berenguer, transcribo este artículo que, por su actualidad, seriedad y poniendo las dos Fiestas más importantes de la Comunidad encima de una mesa para su análisis, nos dá un motivo de reflexión a los que estamos inmersos en ellas.
La cesión física del texto es del propio autor, para el objetivo que se le ha dado. Grasies Vicent.
"Entre els elements que caracteritzen la festa de les falles és ben conegut que n’hi ha tres que són crucials: la falla (el monument), el foc i la música, i sense algun d’ells la festa seria inconcebible. També n’hi ha altres que tenen algunes funcions molt rellevants, la mateixa comissió de falla, el vestit tradicional, l’ofrena de flors, les despertades, els bunyols, el públic (els mirons, en les festes de moros i cristians), els concerts, etc., però tot això està en un altre pla, i com tot el que forma part de les falles sempre són motiu de controvèrsies, admiració, indiferència, alguna mena de nerviosisme o fins i tot alguna mena d’odi, perquè la imaginació és imparable.
La grandiositat i la massificació a què han arribat les falles de València és un fet, i costa imaginar que, malgrat les crisis que van i vénen, aquestes puguen retrocedir de manera substancial, no puc imaginar-m’ho, però de segur que alguns se n’alegrarien. Que tanta gent participe en una festa així és perquè s’ho passa bé, però com que tenen lloc en una ciutat on viuen prop d’un milió d’habitants, també es constata que moltes persones no troben cap al·licient a participar-hi i es veuen obligades a suportar-les o evitar-les com bonament poden.
Últimament pareix que les autoritats municipals i falleres estan fent alguns gestos per a ser comprensius amb aquesta quantitat determinada de valencians emprenyats per dècades d’incomoditats, fruit de la seua incomprensió o del seu poc gust per les festes de Sant Josep, però regular el caos faller és molt delicat: el soroll de les revetles, els talls de carrers, la brutedat, el fregit dels bunyols, els coets, etc., són coses permanents, alguna cosa s’hi ha parlat, alguna cosa s’hi ha fet. Enmig d’això, els coets tenen un protagonisme molt especial en el programa faller, la varietat de productes creix sense parar, subministren una emoció per a cada edat i, és d’allò més simple, els que fan el pet més gros són els més sol·licitats a mesura que creixen les criatures i assumeixen el vocabulari i la sintaxi coetera, tan contundent, tan perfectament generalitzats per la seua pràctica de tir: piula, mascle, femella, petard, etc., etc., que, a més, també representen un negoci considerable es diu que.
Els petards és un tema vital, i dubte que vegem en falles cap millora al respecte. Grans i menuts, fallers i no fallers, una quantitat de gent inimaginable, aprofiten tot el temps que poden per a encendre coets, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, perquè com saben la transgressió (la barrabassada, la salvatjada) sempre resulta més divertida, però vint dies tirant petards indiscriminadament en aquest estil es converteixen en una broma difícil d’aplaudir per una part considerable del veïnat que alberga la ciutat. La indefensió del ciutadà de civil (no faller, no fester, laic!) és absoluta, i contra el costum adoptat no s’admet cap norma, costa imaginar-la. Quan es manifesta la protesta, sovint es fa veure que significa anar contra la festa, cap a l’espontaneïtat i coses així.
Entre altres coses, l’eufòria festiva junt amb l’eufòria econòmica de les últimes quatre dècades no ha fet més que beneir aquest ús del petard que més peta, i això és un problema, alhora que també és injust demonitzar així els coets, perquè de la pólvora està comprovat que se’n fan usos festius molt més elogiables per tothom, com ara les mascletades, els castells o les cordades. Recordar i repassar tot el que veiem i sentim de coetets i petards durant les falles és excessiu, per a un oriünd, s’entén, al contrari que pel visitant o el turista faller, quan aquest absorbeix la idiosincràsia o psicologia de les falles s’hi afegeix la mar d’entusiasta, és comprensible, per això ha vingut. Però el ritme es fa més intens dia rere dia, el caràcter d’algunes conductes coeteres va augmentant i així, any rere any, el programa faller entre l’espectacularitat i aquestes tensions s’arribarà a la cremà. No és que diguen que el que no vulga pols que no vaja a l’era, però les queixes van cuejant. Cal traure’s del cap que s’ha de fer desaparéixer els petard, i més la petardada salvatge, caldria imaginar una pràctica diferent, que no s’acabaria per això la festa.
En una altra banda, les festes de moros i cristians també han arribat a massificar-se molt, i no cal dir que en les poblacions de certes dimensions (Alcoi, Villena, Elda, Ontinyent, etc.) també comporten molèsties per a alguns veïns, però sens dubte hi ha algunes clares diferències entre les dues festes que és convenient posar de relleu per al cas del petards. En els moros i cristians l’evolució en quantitat de festa, festers, desfilades, música, beguda, etc., que han desenvolupat no ha inclòs la pólvora, és a dir, les disparades dels trabucs, els trons, com s’anomenen popularment, es pot dir que s’han mantingut en el seu ordre originari. El programa fester els manté en el seu horari i en el seu trajecte establerts, els dos o tres dies que és costum, quan s’ha acabat aquest acte específic, el respecte del silenci és absolut, no cal recordar res. Ningú no dispara ja fins al següent acte programat i, per descomptat, dins de l’itinerari en qüestió. Fóra inimaginable que un fester vaja amb l’arcabús o el trabuc disparant on li semblara, ni amb un arcabús de xiquet, és una norma no escrita. Així, disparar l’arcabús sembla la cosa més natural del món, pels llocs establerts i en l’horari determinat, tot ben identificat, i el que no vol pols sap ben bé on és l’era. D’altra, el calendari de moros i cristians en un principi estava cenyit a unes poques jornades a l’entorn del dia del patró, això ha anat també eixamplant-se però sense incorporar coets ni arcabussades; i ara tampoc no es tiren coets borratxos, cosa que fins fa ben poc temps es feia d’una manera indiscriminada, tant al carrer com en l’interior dels masets o casals festers. Encara més, un avantatge que tenen els que no volen patir les festes de moros i cristians és que en quasi tots els pobles els dies de festa són oficialment no laborals i el personal pot anar-se’n del poble. Pot dir-se que pràcticament ningú no ha de treballar ni els xiquets anar a escola. Aquesta circumstància és difícil d’imaginar a València, on en general costa ajuntar els màxims dies festius l’última setmana fallera per a emprendre l’èxode. Imaginar en cada barri uns espais ben delimitats per a tirar petards o un horari d’unes hores cada dia dels vint dies de falles, forma part de la ciència ficció, i de la manera que van les falles, on ja es fan desfilades de moros i cristians, si es decideixen a incorporar les batalles de moros i cristians o alardos amb piquets de fallers disparant arcabussades, potser així ja es saturaria el personal, pares i fills, joves i grans, o no. El que és clar és que la falla, el foc i la música han de continuar, però hi ha dues maneres ben diferents d’enfocar l’emoció dels trons.―
Octubre 2009
02/11/2010 17:52
No hay comentarios:
Publicar un comentario